L’altre dia em van dir que els nacionalismes són una reacció a un atac. Que aquest és el seu sentit! Em van posar el cas de Sagunt i el Port de Sagunt, matisant això sí que es tractava d’una altra escala.

Doncs sí! No defensar-se dels atacs és malaltís.
Cal aclarir prèviament si els atacs són reals o són una desviació política per crear la sensació continuada de ser atacats per fomentar el sentiment de col·lectiu. En tots els casos hi ha una mica de tot. En el cas català també hi ha la desviació política però la decadència en l’ús de l’idioma, el trencament lingüístic promogut des de certs estaments de la dreta espanyola i alguns boicots sense sentit són símptomes que l’atac existeix, és premeditat i sostingut.

Davant dels cops de puny “reals” es pot reaccionar de dues maneres, o aixecar la veu i dir que no ho tornin a fer (amenaçant si cal) o deixar fer esperant que es cansin.

Després de llegir l’entrevista que el Raphel Pherrer del Diari de Balears li ha fet al Jaume Santandreu, he de dir que som molts ja que treballem per bastir una terra lliure que arribi de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Molts més que fa 5 anys.

És cert que el Principat de Catalunya ha posat un ritme fort cap a la Independència. Moltes vegades sense mirar al costats, al meu entendre pel complexe de imperialista capcot imposat per Espanya sota l’etiqueta de “pancatalanisme”. En culpo als espanyols però també als catalans de tot el país. No haver sabut aturar el nacionalisme espanyol des dels diferents territoris ens ha fet molt de mal. Però en aquesta dinàmica sobiranista creixent, la resta del país hi va al darrere. Ningú pot negar l’evolució que han fet les illes en els darrers 30 anys. Des d’anomenar català a la llengua que s’aprén a escola (segons m’han comentat abans li deien llengua de les illes), a agafar la referència nacional per partits com el PSM ara PSM-EN. A la resta dels Països Catalans, ja són la majoria d’accions nacionalistes que tenen com a referència explicitament o implicitament els Països Catalans. L’exemple clar són les consultes d’autodeterminació que s’estan promoven majoritariament al Principat amb una pregunta que té en compte tota la nació, amb cartells que referencien més enllà de la comunitat autónoma i que a més han trobat resposta a la resta de Països Catalans (El PSM està posant fil a l’agulla amb aquest document del dia 8 de desembre del 2009) i en les comunitats catalanes a l’estranger (p.ex. Quebec).

Al Principat la velocitat ha augmentat perquè avui hi ha més gent que vol la independència que fa 10 anys. Més gent en valors absoluts però també en espectre polític. Avui els independentistes ideològics segueixen defensant les postures sobiranistes amb una autoestima en alça. Però avui també l’independetisme pragmàtic està als nivells més alts de la història. Aquest sector és el que encara no s’ha mobilitzat a la resta dels Països Catalans, i és aquest el sector que té la clau per la independència. Personalment estic a l’espectativa del que passi al País Valencià amb el grup de nova formació en Moviment. M’agradarà saber si seran capaços de trobar-se als descontents del Bloc, moltes vegades encallat en la tercera via, i motivar als desencantats de la situació política al País Valencià. Si ho saben fer i decideixen presentar-se a les eleccions, l’entrada al Parlament Valencià serà històrica. A les Illes, el PSM també està encorat en una tendència molt negativa que l’ha portat a escicions i pèrdua molt important de vots. Però l’independentisme creix a les Illes i al País Valencià. Com a exemple els pocs vots que van separar la CUP del primer regidor a Barxeta (Costera).

Tornant a les Illes, sóc dels que pensa que el dia que acceptin majoritàriament la seva pertenença nacional, pel tarannà illenc que no entraré a descriure, seran més catalanes que ningú perquè de fet ja ho són. Jaume Santandreu, el país està en contrucció i l’estem fent entre tots i totes. Aprofito per a donar-te les gràcies per la feina feta.